La trona ja està ocupada

Aquests dies que la premsa espanyola parla tant del cas Gürtel, reflexiono sobre el paper dels polítics i els seus partits en una societat com la nostra. Immersos com estem en una crisi desbocada a Espanya i més domada a la resta d'Europa, totes i cada una de les notícies sobre corrupció en el camp polític i cultural no ajuden a motivar a la població que es mira amb escepticisme tot el gran espectacle de cabaret de la classe política. Cada grup té la seva varietat preparada mentre esperen entre bambolines per sortir a l'escenari, la llàstima és que la majoria són improvisacions que acaben per haver d'abaixar el teló abans d'hora. Ha sortit a la llum el cas de corrupció del Partit Popular valencià amb connexions a Castella-La Manxa, Galícia i Madrid. El PSOE andalús tampoc se'n salva ara amb un centenar de municipis sota sospita, a Catalunya tenim el cas Millet que a través d'un organisme cultural de primer nivell s'han finançat partits nacionalistes catalans.

Tot plegat m'ha fet reflexionar sobre el paper dels polítics locals, les seves aspiracions i necessitats econòmiques i de servei. Vilanova i la Geltrú ha tingut i considero que encara té bons professionals al capdavant de l'ens públic, podem recuperar del passat a Jaume Casanovas, Pep Gonzàlez i Esteve Orriols. Actualment tenim a Joan Ignasi Elena, Santi Rodríguez i el jove Quim Arrufat que apunta maneres. I en el futur no llunyà podríem tenir al diputat del congrés Carles Campuzano. Durant les més de tres dècades d'ajuntaments democràtics no hem conegut cap gran cas de corrupció dins el consistori vilanoví ni en els partits que el conformen. Ara bé, què podem entendre per corrupció? L'Enciclopèdia Catalana defineix el terme com: acció de corrompre o de corrompre's. Delicte consistent en la subornació de funcionaris. I la corrupció pot estar fonamentada en aspectes econòmics, autoritaris i de competència. Aquí és on hem de centrar-nos, no només en la integritat tributària d'un polític, sinó també en la vessant competent de les seves tasques i evitar la prevaricació del seu càrrec.

El polític mai ha de trobar en el seu càrrec una assegurança de vida per no voler deixar-lo mai. La trona déu ser molt còmoda quan no trontolla i sobretot quan arriba l'últim dia de mes per cobrar la nòmina. A vegades el púlpit és tan alt que qui l'ocupa no veu els problemes bàsics i fonamentals que l'han portat on està, és llavors quan la supervivència és l'únic objectiu que motiva el polític i per no naufragar s'agafa a qualsevol pota. Precisament, això és el que li passa al segon tinent d'alcalde de l'Ajuntament de Vilanova i la Geltrú, Josep Tomàs Àlvaro i Juncosa, i número 1 d'Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) al municipi. Ha estat el supervivent del primer pacte de govern tripartit de la ciutat, ni Sixte Moral (PSC) ni Jordi Valls (ICV) hi són actualment. En canvi, ell ha sabut fer equilibris per no caure de la trona i això li ha provocat alguns malestars interns a Esquerra que no l'han desbancat, en part, per la falta de lideratge i de valor dels seus opositors. Així, que, a hores d'ara encara no hi ha un relleu clar per encapçalar les llistes republicanes de Vilanova, encara es parla de si es tornarà a presentar o no, però coneixent-lo, difícilment voldrà deixar la trona per tornar a les teulades. En tot cas, un bon motiu per a deixar el càrrec actual seria que l'ubiquessin en un altre organisme controlat pel seu partit, però sembla que no hi ha manera, o bé perquè no troben cap tasca adient per un perfil com el seu o perquè ERC no té l'organització interna resolta.

La finalitat d'un càrrec públic és servir a la ciutadania, comptar amb la preparació i assessorament adequats per resoldre problemes en comptes de crear-los. Si analitzem els projectes que actualment té la regidoria de Promoció Econòmica sobre la taula de ben segur que ens espantaríem; Vilanova i la Geltrú mai ha cregut en aquesta àrea, ja des de governs socialistes, convergents i republicans, però d'això ja en parlaré en un altre article. Com a ciutadà m'agradaria que com a mínim els responsables socialistes dissimulessin una mica més perquè, tot i que no s'ho creguin, han tornat a deixar perdre un dels departaments més importants i de gran vistositat. Després d'anys de sequera, amb poc esforç tota acció en promoció serà un èxit. En resum, Josep Tomàs Àlvaro no sap per on navega, no té cap mapa que l'orienti i li marqui una ruta per trobar el destí més adequat. De les seves declaracions en desprenc conclusions que desemboquen a preguntar-me si el que té és desconeixement o incompetència. El poder l'ha ofuscat, ha creat un personatge ridícul que amb el tarannà omnipotent el debiliten encara més fins que desaparegui de la sala de plens en les eleccions municipals del 2011. Si jo fos l'alcalde i, tenint mà com té l'Elena dins l'executiva del PSC, ja estaria movent els fils adequats per fer-lo saltar cap a una altra trona de l'administració pública i posicionar un nou candidat o candidata. El càrrec de l'actual alcalde també està en joc, i el futur de la ciutat.

Però un mal dia el pot tenir qualsevol.

El principi de tot plegat

Començaré pel principi. Vaig conèixer Vilanova i la Geltrú molt abans de ser major d'edat. Els meus pares venien a passar èpoques de vacances durant l'estiu i el Nadal. Des que tinc ús de la raó, recordo com era el poble de quaranta mil habitants que m'havia vist créixer. Sempre l'havia mirat amb bons ulls, no tenia motius per no fer-ho. Els estius per un nen que no aixeca un pam de terra són especialment intensos amb molts records, olors, caigudes i aixecades del terra. Les pelades de genoll van ser en sòl vilanoví, el que ara està ocupat per cases, pisos i asfalt de punta a punta. La infantesa em va fer relacionar amb persones que amb el temps han esdevingut il·lustres personatges vilanovins, alguns han donat la volta al món i no han tornat, altres no deixen mai de tornar cada vespre per dormir en el seu llit.

Com a molts barcelonins, “canfangueros”, “camacus” i tots els sobrenoms que ens vulgueu posar, vaig aterrar definitivament a Vilanova buscant un entorn menys agressiu que la gran ciutat. Un lloc on poder passejar en qualsevol moment del dia, que el nivell de vida fos superior per l'entorn social i mediambiental. Una ciutat que em fes sentir com a casa, i sense dubte havia de venir aquí. Però, pel fet de residir a Vilanova i la Geltrú no vull que us penseu que tindré l'arrogància de criticar-vos com si no m'importéssiu el que feu o deixeu de fer. M'estimo aquesta terra i m'estimo els meus veïns, tot i que molts veuen fantasmes on no n'hi ha. Si dono la meva opinió, sé que molts em titllaran d'una cosa o d'una altra, només perquè necessiten classificar a les persones i posar-les en una quadrícula.

Ja ho he dit en el primer post del bloc, em dic Màrius Jofre i em considero vilanoví. En política, no tinc més simpatia per un partit o per un altre, voto a qui crec que ha fet els deures i es mostra sensat, competent i humil. I, precisament, d'això en falta i molt a casa nostra. Participo de les festes de Vilanova, no em molesten els sorolls dels trabucaires per Festa Major ni la xerrameca dels joves quan surten de la discoteca. Però m'agrada poder dormir a les nits sense sentir ni un soroll, per això quan vaig comprar el pis vaig equipar-lo amb vidres prou gruixuts per no sentir el que no volia sentir. Sóc prou tolerant per aguantar les carrincloneries d'aquells que es consideren més vilanovins per ser la tercera, quarta o cinquena generació que viuen aquí. I tinc la paciència d'agafar cada dia el tren per anar fins a la feina i tornar, sense saber si hi arribaré a temps o no tornaré.

M'agrada Vilanova, m'agrada la Geltrú i tots els racons de la ciutat, però no m'agrada la crítica que utilitzen alguns que es fan anomenar “vinagreros”. És una crítica envejosa i amb la intenció de fer mal, ridiculitzar al veí per haver aconseguit el que ell mai ha aconseguit. I tampoc m'agrada que uns posin la por als altres pel fet de tenir un càrrec que els dóna poder de decisió. Si volem ser una ciutat, demostrem-ho. Perquè, com diuen molts dels meus amics, això continua sent un poble.

Benvinguts a Mig Ple

Benvinguts al meu bloc dedicat a Vilanova i la Geltrú i tot el que passi en els seus carrers, restaurants, comerços, entitats i especialment a la Casa Gran i els partits polítics que hi són representats. La ciutat on actualment visc és la capital de comarca, està entre els municipis mitjans de Catalunya si ens basem en el cens, és o podria ser un motor econòmic del país, té una riquesa cultural envejable, té una ubicació territorial estratègica, ... i sobretot, crec que té la maduresa suficient com per rebre comentaris raonats, fonamentats i suficientment argumentats. Moliere va dir: Oposar-se directament a les opinions és el mitjà per deixar-ho perdre tot.
Les opinions no han de ser ignorades, com alguns polítics locals tenen per costum fer, sinó que han de ser escoltades i tingudes en compte si tenen arguments suficients com per voler millorar la realitat. La meva voluntat és aquesta, vull viure en una Vilanova i la Geltrú madura i projectada cap a la direcció correcte. La meva situació de forani afincat recentment em dóna la perspectiva necessària com per efectuar criteris de valor, que d'una altra manera serien difícils de fer. Vull que a partir d'avui tothom participi dels meus posts i opinions, vull que entre tots parlem d'una Vilanova millor; però per aconseguir-la només demano una cosa: PARLEM CLAR!

Benvinguts i benvingudes!!!